L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix en 1958 a la fisioteràpia com: “la ciència del tractament a través de: mitjans físics, exercici terapèutic, masoterapia i electroterapia. A més, la Fisioteràpia inclou l’execució de proves elèctriques i manuals per determinar el valor de l’afectació i força muscular, proves per determinar les capacitats funcionals, l’amplitud del moviment articular i mesures de la capacitat vital, així com ajudes diagnòstiques per al control de l’evolució”.
La formació del fisioterapeuta està basada en el coneixement humà, científic i tècnic necessaris per ajudar a una persona en el camí de la seva rehabilitació. Els fisioterapeutes tenen com a centre d’atenció la persona en totes les seves dimensions i treballen en un equip interdisciplinari de salut amb pacients de totes les edats. Donen resposta a la voluntat de garantir una atenció integral a la persona.
El diagnòstic de Fisioteràpia és complex, i ha de ser molt reflexionat i sistemàtic. Pesen en el procés del diagnòstic els mesuraments efectuats i els signes, també encara que en menor mesurada els símptomes, ja que són més subjectius i menys mesurables. Tot l’anterior, al costat dels coneixements modulats per l’experiència, ens fan identificar el problema i elaborar unes metes i uns actes de fisioteràpia a desenvolupar.
Des del moment en què el pacient acudeix al fisioterapeuta comença la intervenció assistencial al mateix. Abans d’iniciar una teràpia nova, el fisioterapeuta ha de prendre coneixement del diagnòstic i les indicacions mèdiques, per procedir posteriorment a l’examen clínic del pacient. Aquest examen no té finalitat diagnòstica alguna, però el fisioterapeuta establirà la modalitat exacta i adequada de tractament, gràcies al correcte coneixement del pacient i la seva patologia. La correcta, sistemàtica i completa valoració, permetrà adoptar mesures preventives, recuperadors o reeducadoras, de forma encertada, impedint així mateix els tractaments innecessaris o freturosos d’objectius definits o possibles.
